De vegades, les coses no són com semblen. Pots pensar que una persona es comporta amb tu d’una manera determinada per alguna raó però finalment resulta tot el contrari.
Jo una vegada vaig conèixer una noia que era tota tendresa. Cada vegada que em veia, em mirava amb els seus ulls del color de l’ametlla i em dedicava un somriure. Això em feia feliç, m’agradava molt que una noia tan maca em mirés i em somrigués d’aquesta manera, em feia sentir una mica especial. Però tot això no va durar per sempre. La noia va deixar de somriure i el color dels seus ulls es va enfosquir una mica. Això no m’agradava i em feia sentir una mica trist. No entenia perquè la noia que abans era tan riallera i amable, ara era tan distant i freda com un bloc de gel al bell mig de l’oceà àrtic. Aquesta fredor va continuar durant un temps. Era irònic, ja que la primavera començava a escalfar els carrers però el seu cor continuava fred i apagat com si l’hivern s’hagués allargat desmesuradament. L’estiu ja era a sobre i la noia continuava a la seva distància, sense aproximar-se ni un metre de més. I així va continuar per sempre, mai vaig aconseguir-la alliberar de la seva fredor i no sé què se’n va fer d’ella. Es va perdre en el seu oceà de gel.
Hoy me apetecía escribir en catalán.
Y MISHIMA son demasiado buenos: Mishima – Una Cara Bonica